20 jun. 2013

Ressenya #2 [català] El racó de Penèlope


Hola, petits viatgers!

Sóc l'Ídia i us porta una ressenya, aquest cop, en català. El llibre és diu El racó de Penèlope. Aviso que no m'ha agradat massa aquest llibre.
Bé, us deixo la ressenya i espero que us agradi, que comenteu i això.

Moltes lletres i bona lectura!!




Títol: El racó de Penèlope

Autor: Pasqual Alapont

 Editorial: Cruïlla

ISNB9788466131131

 Edició: Barcelona, 2012

Pàgines:  189

Preu: 8,50 € 






Zinc Peris és un noi divertit i molt innocent. Quan els seus pares decideixen obrir un restaurant a l’altra punta de València, la seva vida canvia radicalment. Un trasllat no es res fàcil, i tothom ho sap, això.


Aquest llibre, de bon començament, diré que no m’ha entusiasmat. Admeto que està ben escrit i que la història és original, però no m’ha atrapat com d’altres.
Comencem pel principi... Zinc Peris. Per favor! D’acord que potser l’autor hagi volgut fer el nom original (entenc que tots els lectors estiguem cansats d’Àlexs, Davids, Ferrans i Guillems), però… no cal passar-se amb un nom com aquest. És una cosa que no la sents verídica i que no t’arriba… Deixo molt clar: la realitat, si l’autor no et pot connectar, es una barrera entre la història i tu.
Crec que també és molt irreal que un noi de quinze anys sigui tan immadur. És cert que hi ha casos que nois d’aquesta edat no són molt avisats que diguem, però la mentalitat que té en Zinc és de criatura de deu anys! No hi ha cap mostra de maduresa durant el llibre i això és una cosa que es troba a faltar, i molt.




A més, la família del Zinc és una mica entranya i un xic irreal. Per exemple…, ejem…, un oncle ha desaparegut a Egipte fa deu anys i un dia, de cop i volta, es planta a la porta del restaurant. Perdó, però hi ha un límit entre ser flexible i ser massa crèdul.
Per acabar d’arrodonir-ho, les noies que hi surten en la història també són irreals. Crec que l’autor tenia la intenció de fer una història original, però aquí també hi ha límits per a la originalitat...
L’Àlex és un rodamón que entra a ser un cuiner del restaurant. Potser és l’únic personatge que m’ha agradat. És misteriós y té un humor molt subtil que el Zinc acostuma a no captar (una altra prova de la seva immaduresa).
Així mateix, vull destacar que l’Àlex compara molt les diverses situacions amb el llibre que està llegint: l’Odissea. Si no has llegit l’Odissea, es possible que et perdis en aquestes cites, malgrat que jo trobo que és un recurs bo i no està pas mal utilitzat.
L’Àlex és un personatge que cau bé, però contraatacaré: ell també és irreal (en realitat, no hi ha un personatge verídic en tota la història). A veure... quines probabilitats hi ha de que un rodamón que vagareja pels carrers tingui una passió especial per a la cuina i un do per als plats mediterranis innat?


 
El final és ràpid, xocant i constitueix una bona lapidació. No et queden dubtes, s’ha acabat la història, així de simple. En tot el llibre, no hi ha acció i tota l’acció que li falta, resulta que es concentra al final! Mira per on. Per a això, us diré que hi ha massa acció en un capítol i resulta un salt massa brusc això de què en un capítol no passi res de res i en l’altre... bum!
També diré que, tot i això, el vocabulari i l’estil de l’autor és molt bo i, que si hagués triat una història més ben acurada, m’hagués agradat força més.
El que no m’ha acabat de convèncer és que, a vegades, l’autor entra massa en el camp de la cuina i tens ganes d’avisar-lo de que està escrivint una història, no un manual de chef. Tot i així, he d’admetre que, després de llegir això, podeu partir d’una base per ser grumets. Se m’ha fet pesat per això, ja que la cuina no ha estat mai del meu interès personal i no he entès un borrall del plats que descrivia.
La manera de narrar és entretinguda i crec, malgrat que dóna, a vegades, massa pocs detalls de l’aparença física de cada personatge i de la seva relació amb els altres. En contra d’això que acabo de dir, diré també que altres paratges del llibre s’han pogut formar, amb molta exactitud, a la meva ment.



La portada és bonica, però si jo hagués estat dissenyadora, hagués triat una imatge de l’Odissea en comptes de la d’un cuiner. Tot i així, els colors i les tonalitats són molt belles. Punt positiu per al dissenyador.
En resum, si t’agrada la cuina i has llegit l’Odissea, gaudiràs d’aquest llibre. Si ets ràpid en la lectura, no et costarà llegir-te’l. Són dues tardes.

El millor del llibre: les citacions de l’Odissea.
El pitjor: la irrealitat dels personatges i de la història.

La meva puntuació final...


EL RACÓ DE PENÈLOPE és un llibre entretingut, sense moltes dificultats que, si tens ganes de llegir, et farà passar una bona estona.

I a vosaltres? Us ha agradat? Opineu com jo? El llegireu? Explica-ho als comentaris...

4 comentarios:

  1. Hola Ídia: és molt divertit el llibre!
    A mi sí que em va agradar!

    ResponderEliminar
  2. Entreringut i fàcil de llegir. Un llibre per llegir a qualsevol lloc, perquè no requereix masa concentració

    ResponderEliminar

¡Gracias por comentar, viajero! Respeto, opinión y buenas palabras son la clave. ¡A teclear se ha dicho!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
entradas
comentarios
días online